Diada de l’11 de setembre de 1977.
Més d’1.000.000 de persones sortim al carrer, omplim el passeig de Gràcia i demanem l’Estatut per Catalunya.
Els objectius eren clars. Els crits eren unànimes:
Som una nació! Volem l’Estatut!
Llibertat – Amnistia - Estatut d’Autonomia!
Com deia Vàzquez Montalban, “contra Franco vivíamos mejor”.
Vaig tenir la sort d’ésser-hi, en aquell moment històric. Amb només 16 anys m’hi va portar el meu pare, juntament amb el meu germà.
Érem una societat més homogènia, que sabíem el que volíem col•lectivament, que teníem clars els objectius nacionals.
Recordo baixar caminant des del meu barri de Gràcia, i veure a les cruïlles com pels carrers paral•lels també circulava un riu de gent.
Recordo balcons i finestres plens de veïns i veïnes que s’ho miraven.
Recordo que els dèiem: “Veïns al carrer, l’Estatut és per tothom”, i la gent baixava al carrer i s’afegia a la gran demanda unànime.
Dissabte 10 de juliol de 2010.
Han passat 33 anys.
Som un país molt diferent, diuen que plural i divers, i que això ens enriqueix, però ara som un país molt heterogeni.
Amb llums i ombres, amb les nostres virtuts i amb les nostres misèries, i estem més dispersos, i més escampats per un territori més ampli.
Però seguim tenint clar qui som i què som: Som una nació!
Tenim una llengua i una història pròpies. Tenim tradicions i cultura, i tenim uns orígens amb Estat propi, independent, amb 1000 anys d’història al darrera, amb estructura i institucions.
Més d’1.000.000 de persones tornem a sortir al carrer per dir qui som.
I en som més que l’any 1977. Està més ple, costa molt més caminar.
És un riu de persones impressionant!
Ara no hi ha consignes clares. La gent aplaudeix acompassadament i tots ens hi afegim.
Ja no es demana l’Estatut, ja l’hem tastat.
Es canta, es canta allò que el poble ha fet seu, “El meu avi” i com no, com sempre, eternament, incombustible “L’estaca”.
“segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.”
Davant l’agressió sorgeix del fons dels colls un crit unànime, que anys enrere només s’escoltava amb força al fossar de les Moreres:
“i,-indé,-inde-pen-den-cià”.
Si no ens volen tal com som, haurem de trobar un altre encaix o ens haurem d’anar.
El Pacte constitucional de l’any 1978 està trencat!
La sentència del Tribunal Constitucional ha afectat la columna vertebral del nou Estatut, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.
No hem convocat a ningú però en som molts. Petits i grans.
Aquesta vegada hem baixat en tren. Trobem molta gent de la Roca, a l’estació de França de Granollers, al tren, al passeig de Gràcia, a la Gran Via.
Hi sóc a títol individual, però també hi sóc com Alcalde per a tots aquells roquerols i per a totes aquelles roqueroles que us hi vulgueu sentir representats. M’acompanyen 2 regidors de CiU i també hi és el regidor d’ERC, que han baixat en autocar.
Hi ha algú del PSC de la Roca? Ningú els ha vist ... sense notícies ...
Ha passat gairebé un mes.
Aquell clamor encara ressona i pot seguir ressonant si convé durant 33 anys més.
Ara cal unitat, cal un govern fort a la Generalitat.
Cal un grup parlamentari al Congrés de Diputats que representi amb força a Catalunya i al poble català.
On és el PSC?
Ah si, en l’empastifada. Enfonsant-ho tot per interessos propis. Sembrant el dubte sobre tot i sobre tothom, també sobre el sistema democràtic, com només ells ho saben fer. En l’engany i la mentida de la qual són especialistes. No se’n adonen que aquesta actitud també els hi va en contra? No se’n adonen que amb aquesta actitud dinamiten el sistema i els engoleix a ells mateixos?
I on és l’Estat de Dret, garantista?
De què serveixen els Parlaments? De què serveix la voluntat popular expressada lliurement i de forma majoritària i democràtica en el referèndum del 18 de juny de 2006?
Pot un sòl partit, el PP, (actualment sense majoria a les cambres catalana i espanyola), posar en dubte la voluntat popular i el resultat democràtic de dues cambres de representació parlamentària, amb diputats elegits pels ciutadans?
Som els ciutadans qui hem dit prou. Prou al sistema involucionista del PP, i després de 33 anys, prou a l’enganyifa federalista del PSOE.
Ara calen majories sòlides.
Som una nació!
Nosaltres tenim el dret a decidir com volem ésser governats!
